En una caixa de sabates al fons d'un armari

Fa sis anys Marjorie Sheard, una canadenca de 95 anys, va ser internada en un geriàtric de Toronto i va llegar les seves pertinences a la seva neboda, entre elles una misteriosa caixa de cartró que portava en el seu armari gens menys que 70 anys.  Amb el seu consentiment, van decidir vendre la caixa al millor postor.  No se sap quant va pagar el Morgan Library & Museum de Nova York per ella, aquesta institució novaiorquesa ha compartit aquesta setmana el contingut de la caixa amb The New York Times. Són cartes antigues, la correspondència que van mantenir un home i una dona entre 1941 i 1943. Ella era la pròpia Sheard, llavors vint anys i aspirant a escriptora. Ell era res menys que J.D. Salinger, un dels autors més transcendents del segle XX i, amb total certesa, el més enigmàtic de tots. 

Morgan Library & Museum de Nova York

En les seves cartes, escriptor i admiradora s'expliquen moltes coses, debaten sobre l'actualitat i fins flirtegen, però no només això. Salinger, comenta a Sheard fins i tot alguns sucosos detalls sobre la concepció de la història protagonitzada pel rebel Holden Caulfield, que encara avui es ven a un ritme mitjà de 250.000 còpies anuals i és considerada una de les majors obres de la literatura en anglès de tots els temps.

 

Salinger tenia una visió molt més pobra de la seva pròpia obra. Era una història per entregues sobre "d'un noi d'institut durant les vacances de Nadal", va explicar a Sheard en una de les primeres cartes, signada el 18 de novembre de 1941, en ​​la qual recomanava a la noia que llegís el primer lliurament a la propera edició de la revista The New Yorker, titulada Slight Rebellion Off Madison. Volia conèixer, la impressió que causava en ella "la primera història de Holden". Al seu editor li havia agradat i li havia demanat desenvolupar-la més, però ell confessava no tenir totes. "De totes maneres intentaré fer un parell [de lliuraments] més", va escriure. "I si començo a perdrem, ho deixo".
Per sort no ho va fer i Holden Caulfield va acabar convertit en l'antiheroi adolescent que avui tots coneixem, encara que és probable que al bo de Jerry-així és com signava Salinger seves cartes-no li agradés un pèl que es coneguin avui els detalls de la seva concepció .

Salinger s'allista a l'exèrcit dels Estats Units i les seves cartes, enviades des de les casernes de Fort Monmouth i Bainbridge, deriven als particulars de la seva vida militar per interrompre indefinidament poc després. L'escriptor, que sabia francès i alemany, va ser assignat al contraespionatge a Europa i va acabar participant en el Desembarcament de Normandia durant el Dia D, en l'alliberament de París i en la batalla de les Ardenes. També va viatjar a Viena després de la guerra per visitar la família amb la qual havia viscut-el jove Salinger va viure a Àustria durant un breu període de temps, fins a 1938 -, per a trobar que tots els seus membres havien mort en camps de concentració nazis. L'experiència de la guerra i els horrors als quals va assistir el van marcar profundament-després del conflicte va arribar a demanar voluntàriament l'Exèrcit la seva baixa i el seu tractament-i tota la seva obra literària posterior.
Per això precisament el jove Salinger, el qual encara no havia conegut la guerra i el que il · lustren aquestes cartes, és el que més interès desperta entre els experts, encara que alguns adverteixen que el primerenc autor-que va mostrar expressament el seu interès en Marjorie, Quan ella la hi envia contesta: "Tramposa. Ets bonica ".Tàctica romàntica, és clar. En una de les nou cartes, per exemple, datada al novembre de 1942, Salinger confessa que anava a casar-se amb una noia durant un recent permís, però que al final no ho va fer i va preferir continuar escrivint. "Ella volia fer-ho tot a la casa del seu papi a Hollywood, així que vaig reprendre per on ho havia deixat amb una vella màquina d'escriure".Era aquesta noia misteriosa Oona O'Neill, la filla del cèlebre dramaturg Eugene O'Neill? El biògraf de Salinger, Kenneth Slawenski, dubte públicament aquesta setmana que així sigui en les pàgines de The New York Times. Encara Salinger i O'Neill es van veure breument a principis dels 40, va ser ella qui ho va rebutjar i va acabar casant-se poc després amb Charlie Chaplin, trencant-li el cor. Potser no era ella a qui es referia Salinger o potser sí, però l'escriptor-que no per res era escriptor-va preferir explicar-li a Sheard una història retocada per jugar-hi un paper més digne.Prudències part, el material epistolar fet públic pel Morgan té un valor incalculable per als que estudien l'obra de Salinger, començant per la menció de diversos treballs desconeguts de l'autor. Un d'ells, titulat Harry Jesus, li va sortir a l'escriptor "directament de les entranyes", confessava en una carta, per admetre després que possiblement seria un fracàs. En tot cas, la pobra visió que l'immortal autor tenia aleshores de la seva pròpia aragonesa literària ja parla amb eloqüència d'ell, que va morir setanta anys després acusat per tots de sentir massa bo per al món. J.D. Salinger, qui sap, potser se sentia simplement massa dolent per al món i per això es va amagar d'ell. Caldrà esperar, per saber-ho, a les properes cartes que es facin públiques.

Quan va morir el seu agent literari, Phyllis Westberg, va difondre un comunicat recalcant que el mateix autor deia que "estava en aquest món, però no formava part", i que la seva desaparició mediàtica des de 1965, quan es va recloure en el seu casa de New Hampshire, no obeïa a cap de les moltes llegendes que s'explicaven sobre ell, com la de que estava traumatitzat perquè el seu llibre havia inspirat dos cèlebres assassins, John Warnock Jr-que va atemptar contra la vida de Ronald Reagan-i Mark David Chapman, que quan va assassinar John Lennon va assegurar que era meitat Holden Caulfield, meitat el Diable. Salinger, en realitat, mai li va concedir importància a aquests deliris. Volia, sense més, viure tranquil.

 

Paradoxalment, l'aversió de l'escriptor per la vida pública es va poder conèixer a través d'altres cartes íntimes, en aquesta ocasió dirigides al seu amic-i després examic-Michael Mitchell, que el Morgan Library & Museum publicar el 2010, només uns mesos després de l'defunció de l'autor. En la correspondència que Salinger i Mitchell-el dissenyador de la primera portada d'El guardià entre el sègol-van mantenir entre 1979 i 1993 l'escriptor detalla, per exemple, l'ocasió en què la seva estampa va acabar publicada en una revista en 1979 per culpa d'un ficat fotògraf que va caçar quan va anar a l'oficina de correus i el molt que li costava mantenir la seva vida al marge dels mitjans. També retrata el moment en què l'escriptor es va negar a remetre l'il · lustrador un exemplar signat de la primera edició d'El vigilant perquè autografiar, va argüir, li resultava depriment. Això va acabar amb la seva amistat i el segon es va venjar llegant les cartes a la institució novaiorquesa, que va tenir el detall-o la visió comercial-d'esperar a la seva mort per exhibir-les a una sonada exposició a Manhattan.

Un any després la University of East Anglia, al Regne Unit, va fer públiques les 50 cartes-quatre postals que un londinenc, Donald Hartog, intercanviar amb l'autor nord-americà, al costat d'una foto de tots dos posant davant la càmera el 1989, una de les poques que es coneixen de l'escriptor en la seva vellesa. Hartog, que va morir el 2007 i va llegar les cartes a la seva filla-que al seu torn les va cedir a la universitat-, no parlava molt de literatura amb Salinger però sí va aconseguir arrencar-li algunes de les seves confessions més personals i curioses, com la seva afició pel tennis i per Tin Henman, per Josep Carreras i els Tres Tenors o per menjar en Burger King.